No cal dir la gran dificultat que representa, fer una aproximació a la fauna que podem trobar als nostres boscos de la Serra de Marina, no tan sols per la seva diversitat, sinó també per la seva mobilitat, cosa que dificulta ubicar-la i concretrar-ne la seva distribució en el territori.

Per començar direm que és necessari tenir present que els invertebrats són clarament molt més abundants i diversos. Simplement dir que de cada cent animals que trobéssim, vuitanta serien insectes!!. Aquest grup zoològic és de llarg el més abundant i en les nostres contrades mediterrànies és especialment remarcable. 

INSECTES:

Farem esment sobretot, als ordres dels lepidòpters (papallones), coleòpters (escarabats), himenòpters (formigues, abelles, abellots i vespes) i ortòpters (llagostes i saltamartins) i hemípters (xinxes de camp, cigales...). Moltes espècies són conegudes per la seva bellesa, o per la relació que tenen amb els humans i amb diverses plagues que afecten als nostres boscos.

   AMFIBIS I RÈPTILS

A l'hora de descriure els amfibis i rèptils de l'alzinar, hem de recordar la variabilitat d'aquest tipus de bosc, en especial pel que fa al grau d'humitat i insolació. Recordem que els amfibis necessiten un grau elevat d'humitat ambiental, per les característiques de la seva pell i els rèptils depenen molt de la temperatura, per regular les seves funcions vitals. Combinant aquests dos factors podrem trobar al llarg de les nostres rutes, ambients diversos, més o menys favorables a aquests tipus d'animals; així no podem trobar el mateix poblament d'amfibis als marges del camí, que en una clotada frescal al fons d'una torrentera, o a les rodalies d'una font o d'una bassa. Tanmateix no esperarem trobar els mateixos rèptils dins del bosc tancat, que en un roquissar prop d'una vinya.

Pel que fa als rèptils presents a la Serralada, com podem imaginar tractant-se d'animals poiquiloterms , és a dir de temperatura corporal variable, el factor insolació condicionarà en gran manera la seva presència i abundància, i caldrà tenir en compte els diferents ambients  que podrem trobar en les nostres rutes: camins, brolles, vinyes, boscos....

Dintre del grup zoològic dels rèptils considerarem tres classes: 

1. - Tortugues o quelonis
   
2. - Saures
   
3.  - Ofidis
   

Pel que fa a les tortugues direm que tot i està extinguida al nostre massís, encara és possible trobar algun exemplar de tortuga mediterrània (Testudo hermanni), segurament escapada o alliberada pels humans, així com d'altres espècies exòtiques.

Pel que fa a la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), era la tortuga d'aigua típica mediterrània, però al nostre massís és ja molt escassa, entre d'altres raons, per la competència de l'exòtica tortuga de Florida.

Tradicionalment la relació dels humans amb les serps, no ha estat bona. Per raons culturals o per una prudència atàvica relacionada amb la perillositat d'algunes espècies, en general la gent té una actitud de despreci  o animadversió vers aquests bells animals. Cal aprofundir en el seu coneixement, per desfer part d'aquestes actituds negatives. Al nostre massís, podem considerar que les serps són força freqüents, donat que les condicions ambientals els són força favorables, però el nombre d'espècies resulta limitat.

Destacarem sobretot les següents espècies per la seva abudància relativa:

1. Serp verda (Malpolon monspessulanus)
2. Serp blanca (Rinechis scalaris)
3. Serp de collaret (Natrix natrix)

En menor freqüència també:

1. Serp d'aigua ( Natrix maura)
2. Serp d'esculapi ( Zamenis longissimus)

Dintre el grup del saures inclourem les sargantanes, els llangardaixos i els dragons.

De sargantanes en considerarem dues espècies (n'hi ha més), el sargantaner gros (Psammodromus algirus)  i la sargantana de paret (Podarcis hispanica). La primera amb la cua més llarga, és més desconfiada i més pròpia  de boscos i brolles, mentre que la segona és més típica dels pobles ,( encara que també la podem trobar a espais oberts i als marges dels camins prenent el sol), és més petita i plana.

Dins aquest grup també hem de considerar el llangardaix ocel.lat (Timon lepidus); el reconeixerem pel seu color verd amb taques blaves laterals , però sobretot pel seu tamany, en alguns casos fins al mig metre, cosa que el fa el més gran d'Europa!!

Molt més modestos són els dragons (Tarentola mauritanica). Com ens indiquen les seves pupil.les verticals és d'hàbits nocturs, i és per això que el veurem a la nit, a les parets de les cases vora els fanals, cercant possibles preses atretes per la llum. Poden estar actius també de dia i els veurem en zones de brolles pedregoses o murs de les vinyes, enfilant-se verticalment amb els seus dits dotats d'unes ventoses, formades en realitat per una colla de petits ganxets. El seu aspecte i la presència en medis humanitzats, fa que sovint siguin confosos com un animal potencialment perillós; al contrari, ha de ser respectat com a beneficiós per l'home, per tal que col.labora a controlar poblacions d'insectes, alguns perjudicials.

AUS

    Val a dir que el nombre d'espècies d'aus que podem trobar al nostre massís és força important. Això és degut a la varietat d'ambients que acull, però també a la situació geogràfica que ocupa, que fa que sigui lloc de pas de moltes espècies migradores. 

Val a dir, que si bé sempre és convenient anar proveït d'uns petits allargavistes quan hom surt a observar ocells, en el medi forestal on els ocells passen fàcilment desapercebuts o com a molt es deixen veure fugaçment travessant un camí, ens guiarem més per les veus i els cants que per l'observació visual.

En aquest sentit, un grup interessant d'aus són aquelles que podem anomenar "alertadores". En efecte, en el moment que penetrem en una zona boscosa, serà fàcil que ens sorprengui una veu d'alarma procedent d'un gaig, un pigot o un merlot. Aquestes aus emeten aquests sons d'alerta dirigits als seus congèneres, però de retruc alerten a tots els habitants del bosc de la presència d'un estrany.

El merlot (Turdus merula) és el mascle de la merla, que és un ocell de tamany mitjà, molt freqüent a les nostres contrades, tant a muntanya com en zones arbrades de la plana, fins i tot als jardins i parcs del nostre poble. Això si, necessita la cobertura vegetal on amagar-se i niuar. El veurem fugir tot emetent el seu crit d'alarma, enmig del sotabosc, buscant un amagatall. El mascle és de color negre amb el bec groguenc i la femella marronosa.

El seu cant és dels més bells que podem sentir, sobretot quan es fa fosc i a trenc d'alba dels matins de primavera. És una espècie sedentària que s'alimenta de fruits diversos ( els d'heura li agraden molt) , però també d'invertebrats (cucs, insectes..) que troba esgarrapant el terra del bosc.

Una altra alertadora, aquesta molt més fàcil d'observar, és el gaig (Garrulus glandarius). És en ocell del tamany d'un colom, amb una coloració molt atraient, malgrat tractar-se d'un parent dels corbs. La seva bella coloració, es veu complementada amb uns ulls blaus i un plomall de petites plomes capilars blanques i negres, que pot enlairar quan li interessa. La seva veu d'alerta és un crit estrident que recorda una mica a la veu de la garsa (Pica pica) de la que també és parent, l'onomatopeia del qual li dóna el seu nom de "gaig".

És també una espècie sedentària, però clarament boscana, això vol que no la trobarem en indrets més humanitzats i oberts. Buscarà sobretot els alzinars, rouredes i sureres, ja que mostra una gran predilecció per les glans, fruits que no solament consumeix directament, sinó que emmagatzema, de vegades enterrant-los i col.laborant d'aquesta manera a la seva expansió. També consumeix però, com a còrvid que és, una gran varietat d'aliments, tant d'origen animal com vegetal.

Parlant d'ocells que fan notar la seva presència , hem d'esmentar el picot verd (Picus viridis). Es tracta d'un ocell de talla mitjana, de coloració verdosa general i que podem considerar força abundant al nostre massís. Això és degut a la seva capacitat de viure en ambients diversos: boscos, brolles amb arbres aïllats,...i la seva alimentació a base d'insectes, mostrant una certa preferència per les formigues. El podrem veure creuant el camí a mitja alçada, amb el seu vol ondulant, mentre emet la seva "rialla cridanera" que recorda en certa manera el renillar d'un cavall.

Com fan tots els seus parents, el seu fort bec i les proteccions internes cranials, li permeten colpejar els troncs vells i foradar-los per fer el seu niu.

Val a dir que cada cop li costa més trobar arbres vells i morts, ja que molts són cremats o tallats abans. Resulta de gran importància mantenir aquests arbres, ja que a més de proporcionar niu i refugi a multitud d'espècies d'aus i mamífers, també afavoreixen la presència d'invertebrats que troben el seu aliment en la matèria vegetal en descomposició i en conseqüència,  tot plegat afavoreix l'augment de la biodiversitat. 

Un altre moixó que podrem observar i sentir fàcilment al llarg de les nostres sortides i molt valorat pel seu cant, és el pinsà (Fringilla coelebs).

Es tracta d'un ocell del tamany d'un pardal, amb una coloració més vistosa en el cas del mascle, però amb unes plomes blanques a la cua i a les ales, que el fan fàcil de reconèixer, tant el mascle com la femella. Durant l'hivern formen estols separats mascles i femelles, i els podem veure en espais oberts, cercant llavors de les que s'alimenten. El seu cant format per una cascada potent de dotze notes, encara que variable localment és fàcilment identificable, ja que sempre acaba amb les mateixes notes. El mascle és sedentari, però les femelles i els joves poden realizar migracions més o menys importants. La seva alimentació és bàsicament granívora, com és característic de la seva família (fringílids). Fa el niu camuflat entre les heures, entapissat de molses i líquens i aprofitant una enforcadura a mitja alçada de l'arbre.

A aquesta mateixa família pertanyen altres ocells ben coneguts per la bellesa del seu cant o del seu plomatge, com les caderneres, els verdums, els lluers o els gafarrons. Els seus  atractius han provocat la seva captura abusiva i el seu empresonament injust, simplement pel gaudi humà. Actualment la llei regula i controla aquesta pràctica.

Es tracta d'unes espècies fonamentalment granívores i que trobarem preferentment en espais oberts, com brolles arbrades, camps de conreu, horts i erms periurbans. Cal destacar el cas de la cedernera que, com  indica el seu nom, mostra una gran especialització a l'hora d'alimentar-se de diversos tipus de cards.

Un altre grup d'ocells que podem considerar "bons cantaires" són els tallarols. Són diverses les espècies que podem trobar al massís, però en destacarem dues, potser les que més fàcilment podrem detectar en les nostres sortides per la Serralada: el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el tallarol cap-negre (Sylvia melanocephala). El seu cant tot i ser diferent en cada espècie, barreja  sil.labes carrespejants amb notes melodioses.

En tots dos casos hi ha diferència de coloració entre mascles i femelles. En el cap-negre solament el mascle té el cap d'aquest color, mentre que en l'altra espècie, el capell del mascle és negre i el de la femella vermell.

A l'hora de destacar algunes espècies d'ocells pel seu cant,  atenció especial mereix el cucut (Cuculus canorus). Ben segur que reconeixem el seu cant repetitiu que sona dins del bosc quan arriba el bon temps, però probablement no haguem tingut ocasió de veure'l mai.

Es tracta d'un ocell de tamany mitjà i coloració que recorda una rapinyaire i que per tant passa clarament desapercebut dins del bosc. Potser el costum més característic d'aquesta au és el seu "parasitisme" a l'hora de niuar.

En efecte, un cop triat el niu de l'espècie que considera més oportuna (pot variar força, segons la contrada), diposita el seu únic ou. El pollet quan neixi farà fora els ous originals, i els pares adoptius el criaran com si es tractés del seu fill.

A les nostres contrades, solament es troba a l'estiu i passa l'hivern al sud i est d'Àfrica, on troba temperatures més agradables. La seva alimentació consisteix bàsicament en erugues i d'altres invertebrats, raó per la qual cal tenir-lo en compte, a l'hora de controlar les poblacions de determinats insectes perjudicials.

Un altre grup de ocells que habiten els nostres boscos, i que podem considerar nombrós i fàcil d'observar i sentir, és la família de LES MALLERENGUES i que nosaltres col.loquialment anomenarem "equilibristes". Per què anomenar-los així?, doncs perquè són autèntics mestres en l'art de moure's pel brancatge fent tota mena d'equilibris i filigranes a la recerca dels insectes que formen preferentment la seva dieta.

Parlarem de la mallarenga carbonera, per ser potser la més comuna en tots els ambients boscans, però cal tenir també en compte la mallarenga blava, la petita, l 'emplomallada i la cua-llarga.

Totes elles són presents a la serralada de Marina, en major o menor abundància i mostrant preferència per uns o altres ambients.

Entrem ara en un grup d'aus conegudes com "rapinyaires", és a dir de dieta carnívora i hàbits caçadors. Les agruparem en diurnes i nocturnes. Veurem que són dos grups d'aus evolutivament força diferenciades, però que comparteixen el tipus d'alimentació i algunes característiques anatòmiques comunes, com són les urpes fortes, amb ungles llargues i el bec afilat i corbat cap avall.

Una i altra característica, ens indiquen el paper depredador d'aquestes aus dins l'ecosistema. Hem de dir també, que cada grup "té molt ben après", quin és el seu "horari de caça".

En efecte, si alguna rapinyaire de nit se li acut despistadament volar de dia, ràpidament multitud d'aus l'acosaran i la molestaran, fins que quedi novament inactiva. Es tracta d'una adaptació dirigida a evitar la competència per un mateix "nínxol ecològic", segregant els grups zoològics per horaris d'activitat.

Les adaptacions d'aquestes aus a la cacera nocturna són impressionants. Pel que fa a la visió nocturna, val a dir que posseixen uns ulls de sensibilitat 100 vegades superior a l'humana, i a més situats en posició frontal, amb la qual cosa aconsegueixen una visió estereoscòpica que els permet calcular amb precisió, la distància i posició de les preses. Per si això fos poc, el seu cap té un radi de gir de quasi 270 º, amb la qual cosa pot cercar les preses sense moure el seu cos i així evitar ser descoberta.

Però per caçar de nit, tan important com la vista és l'oïda, i per això les rapinyaires de nit, compten amb uns grans orificis auditius coberts de plomes i en posició asimètrica, de tal manera que el so arribi abans a una oïda que a l'altra, i així localitzar la presa amb més facilitat.

Un cop localitzada la posició de la presa, arriba el moment de capturar-la i per això, el vol ha de ser especialment silenciós. Això ho aconsegueixen tenint unes plomes especialment suaus i en el cas de les remeres alars, amb les vores "deflecades", és a dir sense els "ganxets" que uneixen les bàrbules de les plomes de les altres aus. D'aquesta manera, l'aire travessa silenciosament les plomes, quan l'animal mou les ales.

Arribat el moment de la captura, la nostra rapinyaire nocturna compta amb unes urpes fortes de quatre dits, amb un gran radi de mobilitat i dotats de llargues i primes ungles, encara que poc corbades, que ajuden a immobilitzar la víctima.

Destacarem les següents espècies:

Diurnes: aligot (Buteo buteo), esparver (Accipiter nisus) , astor (Accipiter gentilis), xoriguer (Falco tinnunculus)

Nocturnes: gamarús ( Strix aluco), mussol ( Athene noctua) , xot (Otus scops) , òliba (Tyto alba) i duc ( Bubo bubo).

Dediquem ara un apartat als mamífers, que podem trobar a la Serralada de Marina. Els dividirem segons la seva alimentació i començarem pels carnívors.

Val la pena aclarir que és molt difícil trobar mamífers terrestres de dieta exclusivament carnívora, però si que podem considerar aquells que són predominantment caçadors, encara que complementin la dieta amb d'altres aliments.

Pel que fa a la fagina o gorja blanca (Martes foina), direm que és un carnívor de petit tamany, d'uns 70 cm. sense comptar la cua, tenint en compte que el mascle és més gran que la femella. És de color marró fosc i amb una gran taca blanca característica al pit. El coll és de color marró més clar. Les orelles són petites i arrodonides, les potes curtes i la cua gran i peluda, per la mateixes raons explicades per la gineta.

El seu cos en forma de fus, li serveix per introduir-se a l'interior dels caus dels conills i rosegadors.

Podem reconèixer la petjada de la fagina perquè, a l'igual que els altres membres de la seva família (mustèl.lids) , posseix una petita membrana interdigital i les seves ungles són semiretràctils, de manera que quan camina queden marcades al terra fangós.

Pràcticament tots els animals neixen a l'època de l'any òptima pel seu desenvolupament, cosa que aconsegueixen gràcies a què el període de zel es produeix amb una antel.lació quasi matemàtica. Però no és aquest el cas de la fagina, ja que resulta que l'estació màxima de zel és l'estiu i la gestació dura uns dos mesos, amb la qual cosa el naixement dels petits es produiria a la tardor o a l'hivern, moment de l'any poc apropiat per donar a llum. Per a solucionar això, aquesta espècie (i d'altres) presenta un fenomen conegut com "implantació diferida", que consisteix en què l'òvul un cop fecundat, quedat implantat ( enganxat) a la paret de l'úter, però no es desenvolupa fins passat uns mesos, de manera que el part es produiexi a la primavera, quan la natura es més favorable pel creixement de les petites fagines.

Pel que fa al seu cau, escullen roques, forats als arbres, amagatalls sota la vegetació, i fins i tot graners de les cases de pagès!

La gineta (Genetta genetta) és el carnívor més característic dels nostres boscos. Malgrat la seva aparença felina, no pertany a aquesta família, sinó que pertany a l'estranya família dels vivèrrids. Si ens hi fixem bé, observarem uns trets en la seva anatomía externa, que ens permeten diferenciar-la.

En primer lloc la seva llarga cua, de color gris i negre a franges, que li serveix de timó en els seus ràpids moviments pel brancatge dels arbres. En segon lloc, el seu cap està dotat d'un llarg mussell, que recorda més el dels cànids que el dels felins. Les orelles són més aviat curtes i arrodonides, però li proporcionen una oïda admirable. Els seus grans ulls són de pupil.la vertical, com correspon a un animal de costums nocturns i proporcionen a la gineta una vista penetrant, capaç d'actuar amb molt baixa lluminositat, ajudada a més per les seves vibrises, que li permeten detectar obstacles, fins i tot quasi en la plena foscor de la nit, enmig del bosc.

Les seves potes són curtes però fortes i els seus dits están dotats d'ungles semirectràctils, que tant li permeten córrer a 50km./h, com enfilar-se pels arbres i fer salts de 4 ó 5 metres.

Com deiem més amunt, l'alimentació de la gineta, malgrat ser considerada un carnívor, és força variada i depèn de l'època de l'any. Està constituïda fonamentalment de rosegadors i aus, però de vegades també consumeix conills, insectes i fins i tot pot alimentar-se de fruits, sobretot a l'estiu i a la tardor. És interessant saber també, que té el costum d'utilitzar una roca plana situada en un lloc visible del bosc per defecar-hi habitualment; això ens permet localitzar la seva presència, en una zona determinada. Té el costum d'utilitzar com amagatall i cau de cria, un forat en un tronc o una cova natural. Poden donar a llum els petits qualsevol època de l'any, però preferentment a la primavera.

El cas de la guineu (Vulpes vulpes) és complicat ja que  tot i tractar-se d'un carnívor (de fet és un cànid com el gos o el llop) , la seva amplíssima dieta i la seva capacitat d'adaptar-se als ambients fortament humanitzats, ens pot portar a considerar-la com un omnívor.

En efecte, si tenim en compte l'estructura de la seva dentició ens indica que ens trobem clarament davant d'un carnívor i de fet gran part de la seva dieta la formen invertebrats diversos: insectes, mol.luscs, cucs,...però també preses de més gran port com conills, rates, ratolins....Ara bé, també són grans consumidors de fruits diversos, cosa que fa que poguem considerar-lo en certa manera un omnívor.

La relació de la guineu amb els humans, ve d'antic i no són poques les històries populars relacionades amb ella. En certa manera, aquesta "llegenda" ve afavorida per la facilitat amb la que la guineu visita els entorns humans, per aprofitar-se dels recursos alimentaris que aquest involuntàriament li facilita i que la guilla sap aprofitar amb una intel.ligència i astúcia notables.

Un altre mamífer que podem incloure en  el grup dels omnívors és el teixó (Meles meles) .Dintre de la família dels mustèl.lids, és l'espècie més gran i fàcil de veure (sovint atropellats, desgraciadament, en les seves sortides nocturnes). Amb les seves fortes potes, excaven grans caus comunitaris (teixoneres) que poden durar forces anys. La seva dieta és realment variada, formada per fruits, bolets, micromamífers, cucs,....i malauradament pels pagesos, vegetals conreats.

Però si hi ha un gran mamífer que podem considerar omnívor en el ple sentit de la paraula, aquest és el senglar (Sus scrofa). 

Es tracta d'un porc salvatge, massís i corpulent (sobretot el mascle). El seu cap és molt voluminós i el mussell prominent. El cos, molt més compacte que el dels seus parents casolans, està recobert d'uns forts i llargs pèls. Les potes són curtes i es recolzen en dos dits (s'observen dos més, però estan atrofiats, encara que sovint queden marcats al fang).

El sentit més desenvolupat del senglar és l'olfacte, que li permet localitzar tubercles, fongs i d'altres aliments enterrats, tot furgant amb els seu fort mussell, el terra del bosc; és freqüent trobar a la vora dels camins, les restes d'aquestes furgades del senglar, que detecten la seva presència.

I és que tal com hem dit, el senglar és un omnívor i per tant la seva alimentació molt variada: bolets, invertebrats, fruits caiguts, arrels, bulbs....fins i tot petits mamífers!! . Aquesta alimentació tan variada, ha permès al senglar, colonitzar els ambients més variats i convertir-se hores d'ara en un autèntic problema per la pagesia, i fins i tot per alguns barris de les ciutats!!.

Una altra manera de reconèixer la presència dels senglars, és trobar troncs assenyalats pels ullals dels mascles, o amb les restes d'un bany de fang, als que són tan aficionats. Efectivament, és freqüent que trobem grans tolls d'aigua enfangada, que els senglars han utilitzat per revolcar-s'hi i així tenir cura del seu pelatge. Val la pena esmentar que aquests ullals inferiors, poden arribar a créixer fins a quinze cm. i convertir-se en autèntics punyals. Els superiors, en contacte amb els inferiors, solament serveixen per esmolar les defenses, per això se'ls coneix com "esmoladers" i no acostumen a passar dels tres cm. Aquestes autentiques armes, s'utilitzen en els combats nupcials i com a defensa. Però quins són els seus enemics??

De petits els "raions", que és com es denominen els petits senglars per la seva coloració, són víctimes potencials de molts depredadors, però les poblacions de molts d'aquests (llops, àligues, linx...) han minvat molt, i queden sobretot els toixons i les guineus com a principals depredadors. L'única defensa del petit raió, és quedar-se immòbil i confiar que la seva coloració li permeti passar desapercebut dins del bosc.

Els grans exemplars pràcticament no tenen enemics naturals, ja que les seves defenses i la seva agressivitat són temibles (fins i tot algun llop ha mort en l'intent). Poden utilizar també, molt freqüentment, la defensa comuna, adoptant una forma de rutllana, mirant cap a l'exterior, cobrint totes les direccions. Fins i tot quan dormen, ho fan en una espècie de trinxeres, molt agrupats i mirant alternativament a un i altre costat, de tal manera que puguin captar qualsevol senyal olfactiu.

Els senglars poden fer migracions parcials ( fins a 80 km en una nit!!) , tot cercant zones on trobar menjar, o orientacions de les muntanyes més favorables ( solanes o obagues) segons el moment de l'any. Aquests desplaçaments, els fan en grans grups o "piares" de fins a 50 individus, dirigits normalment, per una femella vella.

Avui en dia, el senglar s'ha convertit en un autèntic problema ambiental donat l'extraordinari creixement de la seva població. Aquest creixement hem d'atribuir-lo a la baixa pressió cinegètica dels seus d'enemics naturals, la seva gran adaptabilitat i la disponibilitat quasi ilimitada de recursos alimentaris de què disposa. Les autoritats competents hauran de prendre les decisions oportunes, que permetin l'equilibri del medi natural i la defensa dels interessos de la pagesia i de la societat en general.

Pel que fa a grans mamífers herbívors,  esmentarem el cabirol (Capreolus capreolus) que va ser reintroduït al Montnegre amb finalitats cinegètiques, durant la dècada dels 90 i s'ha anat adaptant i extenent per tota la serralada, fins al punt d'haver-se detectat exemplars a la proximitat de Barcelona. Apareix sobretot a zones de bosc obert i camps. Els mascles en temps de zel emeten un so que recorda un lladruc, i en acabar l'hivern perden les banyes. La coloració és més vermellosa a l'estiu i més grisosa a l'hivern.