Posteriorment les terres vallesenques de la plana, sofriren l'impacte de la urbanització i la industrialització i progressivament anaren prenent espai als boscos i als espais rurals, o alterant-ne la seva estructura original.

Aquest procés d'alteració per efecte humà, també va afectar a la Serralada de Marina, ja que d'antic l'espècie humana l'ha ocupada, com ho demostren els abundants restes megalítics i poblats ibers encimbellats als turons. En temps més recents, la urbanització, els focs, les línies elèctriques i d'altres causes d'origen humà, han provocat un fort impacte.

La tendència actual però, amb les polítiques de protecció del territori i l'abandó de les cases de pagès, ha estat un progressiu procés de reforestació, guanyant el massís hectàries de massa arbrada.

Ara bé, cal dir que tot aquest procés, ha conduït a que cada vegada sigui més difícil trobar "alzinars purs", i en canvi ens trobem amb boscos "mixtos", bosquines, màquies, i d'altres formes de degradació del bosc primitiu original.

Destacarem la vidiella (Clematis flammula), l' arítjol ( Smilax aspera), l'heura ( Hedera helix), el gatmaimó ( Thamus communis), el lligabosc ( Lonicera implexa), ...entre d'altres. Val a dir que l'heura desenvolupa unes arrels secundàries, que tot escalant els troncs dels arbres a la recerca de la llum, pot arribar a posar en perill la supervivència de l'arbre que li dóna suport, però aquest extrem no és habitual. De la vidiella en destaquem els curiosos fruits plomats que pengen de la planta, arribat el mes de setembre. Pel que fa a l'arítjol, cal remarcar que presenta unes fulles endurides amb agullons a les vores, que també es troben a la tija, i que resulten una bona defensa contra els herbívors. Del lligabosc mediterrani cal destacar-ne la vora transparent de les seves fulles, així com les seves belles i oloroses flors.

Si pugem un graó més, en aquesta complicada "escala" que formen els vegetals de l'alzinar, arribem al nivell dels grans arbusts, alguns d'ells superen els dos metres, i en alguns casos de degradació del bosc, poden arribar a formar denses comunitats que reben el nom de "màquies", en d'altres formen brolles arbrades, on la comunitat arbustiva es veu acompanyada per arbres aïllats.

Els arbusts de l'interior de l'alzinar, hauran d'estar adaptats a les condicions ambientals que hi regnen, sobretot a la poca llum que hi penetra tot l'any.

Si alguna espècie podem considerar absolutament adaptada a aquests factors és el marfull (Viburnum tinus). Tant és així, que forma un aliança amb l'alzina: "l'alzinar amb marfull". Aquesta varietat d'alzinar, és la que podríem considerar potencialment dominant, en el territori on ens situem.

El marfull presenta unes fulles grans, per captar la poca llum que arriba al sotabosc i peludes per evitar en part, la pèrdua d'aigua que el seu gran tamany podria comportar; recordem que aquest és un risc que cal minimitzar en un ambient com el mediterrani. De tota manera és una espècie força sensible als períodes de sequera intensa, mostrant un cert marciment quan aquests es fan llargs.

L'arboç (Arbutus unedo) és un altre arbust de gran port, que podem considerar propi de l'alzinar, encara que molt sovint el trobem formant comunitats arbustives (brolles i màquies), sense cobertura arbòria. Les seves fulles de superfície considerable, presenten un limbe llis i brillant, que li permet soportar bé un elevat grau d'insolació sense una pèrdua excesiva d'aigua. Aquest arbust és molt conegut pel seu fruit les "cireretes de pastor", comestibles directament o en forma de melmelada. En tot cas, cal no abusar-ne, donada la presència d'alcohol en la seva composició.

 Un altre arbust que podem incloure en el sotabosc dels nostres alzinars és el bruc. En realitat, les seves característiques morfològiques ens delaten que es tracta d'espècies (Erica scoparia i Erica arborea) pròpies d'espais oberts, però l'evolució dels nostres boscos, ha fet que hores d'ara els haguem d'incloure en la composició florística dels nostres alzinars. En efecte, es tracta d'arbusts de tronc fort i ramificat, amb fulles molt petites i liniars. Les flors també de petit tamany, poden ser verdes o blanquinoses (Bruc boal- Erica arboria), segons es tracti d'una o altra espècie.

Es tracta d'uns arbusts que els humans han utilitzat des d'antic per molts usos; així, se'n feien "feixines" per a encenall pels antics forns de pa, llars de foc, cuines de carbó...També s'utilitzava per fer escombres, donada la resistència de la seva fusta. Un dels usos més curiosos, en el cas del bruc boal, és la utilització de la seva soca per fer pipes de fumar, ja que es tracta d'una fusta de primera qualitat.

Altres espècies arbustives que podem trobar passejant pels nostres boscos de Marina són els aladerns. De fet, l'aladern (Rhamnus alaternus) podem considerar-lo un arbret perennifoli que sovint presenta un port arbustiu. Les seves fulles són ovalades, dentades i lluents. A part, considerarem l'aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) de fulles que recorden l'olivera i l'aladern fals (Phillyrea media), de fulles un xic més amples, però també oposades de dos en dos i que es fa en llocs més ombrívols.

També esmentarem l'arç blanc (Crataegus monogyna). Es tracta d'un arbret o arbust espinós, de boniques flors blanques i fruits vermells, que trobarem en aquells indrets més frescals i humits del nostre territori.

Per últim, cal parlar del llentiscle (Pistacia lentiscus). Té les fulles perennes molt aromàtiques, d'olor resinosa, compostes de 6 a 12 foliols i el fruit petit i vermellós, aliment de molts ocells.      No es pot considerar exclusiu de l'alzinar, sinó que també està present a d'altres comunitats vegetals més obertes i seques.                                                                              

     Hem de remarcar el dinamisme del paisatge, de tal manera que la vegetació que trobem a les nostres contrades, podem dir que és el resultat de la degració secular de la vegetació clímax ideal, resultat dels canvis naturals i de l'acció humana al llarg del temps.

Hores d'ara doncs, ens trobarem amb diferents estadis de degradació o de successió, donant llocs a brolles, màquies, camps erms,... d'una gran complexitat. 

Per altra banda, cal considerar la "dialèctica" permanent entre alzinar i pineda en qualsevol dels casos, i contemplar la possibilitat de què l'alzina pugui recuperar el "terreny perdut"

Val la pena esmentar el paper dels focs de bosc, en aquest procés de degradació i alteració de l'alzinar. En efecte, hem pogut comprovar com en aquests darrers anys, la nostra serralada ha sofert els efectes del foc, sobretot quan arriba l'eixut estival.

Moltes espècies vegetals mediterrànies, presenten adaptacions que les fan resistents als incendis, que de manera natural s'han produït a la regió al llarg dels segles, però la freqüència i la magnitud del foc, ha superat en molt la resposta dels boscos naturals originals, provocant-ne la seva degradació cap a etapes anteriors en forma de brolles, herbassars o màquies.

Està clar, per altra banda, l'origen antròpic de la majoria d'aquests incendis, que els humans de manera intencionada (per raons econòmiques i urbanístiques no sempre clares) o per simple neglicència, acaben provocant. Sigui com sigui, el foc ha actuat a la Serralada de Marina com a element afaiçonador del paisatge al llarg dels anys, i cal tenir-lo en compte per entendre el seu passat i evitar-ne la seva acció demolidora de cara al futur.